Sobre el tàntal i el coltan

Una característica diferencial del sistema educatiu català és que tots els estudiants de batxillerat han de realitzar un petit treball d’investigació sobre algun tema que els interessi. Per a alguns, això és una llosa, però per a tots és una oportunitat d’aprendre sobre el tema triat i d’aprendre sobretot les eines pròpies de la recerca.

Fa poc, vaig llegir un d’aquests treballs de recerca, que parlava del coltan. El coltan és un mineral que conté tàntal i niobi. La paraula és una contracció de columbi (el nom antic del niobi) i tàntal. Però el treball, com veurem, no era pas de Química, no. Es pot fer un treball sobre el coltan que no sigui de Química? Vaig descobrir, tot llegint-lo, que no només sí que es pot fer, sinó que és important fer-lo.

Vegem-ho!

Sobre el tàntal, se’n pot escriure un munt, malgrat que és poc conegut. És un metall 16 vegades més dens que l’aigua (el mercuri només ho és 13,5); té un punt de fusió molt elevat, per sobre dels 3000 C; com molts altres metalls, és mal·leable, és a dir, se’n poden fer làmines finíssimes; no es corroeix, i el cos humà no el rebutja. Per això, s’utilitza en l’acer dels instruments de cirurgia i en les pròtesis. També es fa servir en aeronàutica i com a recobriment en reactors químics, i els seus òxids, amb un poder refractant molt alt, permeten construir lents  molt més primes que les antigues i avui inexistents ulleres de cul de got. Els condensadors elèctrics de tàntal tenen una capacitat 1000 vegades superior als condensadors de paper i, per aquesta raó, qualsevol aparell de microelectrònica els incorpora. Els identificareu de seguida: semblen petites gotes metàl·liques. El tàntal és una meravella tecnològica que ens fa la vida certament més agradable i més llarga i ningú no es planteja d’on procedeix. Per què ho hauria de fer?

El tàntal era durant les primeries del segle passat un material gairebé de rebuig, una impuresa de la cassiterita, el mineral del qual s’extreu l’estany. Però el consum de tàntal ha anat augmentant sobretot per les necessitats en telefonia i en informàtica, que en consumeixen la meitat de la producció mundial. I segueix creixent al ritme del 10% anual. També el preu, naturalment. Hom estima que l’escorça terrestre en conté entre una i dues parts per milió, però la major part del coltan, el mineral que proporciona tàntal, es troba en uns pocs jaciments. On? Poseu el dit damunt Polònia, a l’extrem est de la Unió Europea, i seguiu una línia meridiana cap al sud, cap avall, cap avall, entreu al continent africà i atureu-vos a la frontera est de la República Democràtica del Congo. El vostre dit haurà descrit un camí pèrfid des de la vida agradable i llarga d’Europa fins a la misèria, la guerra i la mort. Però ja hi heu arribat. Una dada interessant: Uganda i Ruanda exporten coltan, però no en produeixen i la república del Congo en produeix, però no n’exporta. Entremig, la guerra del coltan: quatre milions de morts, molts d’ells nens que desconeixien què és un emapetrès. Les empreses disposen de certificats d’haver adquirit legalment el coltan, com no podia ser altrament, però el propi director de Cabot admetia en unes declaracions com de complicat és saber d’on procedeix i per les mans de qui ha passat. La regió de Kive és un d’aquells llocs del planeta on el capitalisme més pirata campa sense lleis.

Deia al principi que havia llegit un treball d’una investigadora de 17 anys sobre el coltan o, més exactament, sobre la situació política que ha provocat. Al llarg del treball, analitza la situació prèvia a l’augment de la demanda de tàntal  i com ha menat a la situació actual; les relacions entre el poder econòmic i el polític, i aporta força dades sobre les quals basa tota l’anàlisi. El lector endevina en l’autora una certa perplexitat, ingènua -Què coi! 17 anys!- i sincera, d’algú que ha cercat informació i ha trobat allò que no s’esperava de trobar, simplement perquè viu en la part del món on el tàntal, ves, és clarament útil. És la sorpresa de descobrir, com ho admet explícitament, un món globalitzat sense govern global, sota la bota del rapinyaire més fort.

Però, ves, ara ja sabem què és el coltan, oi?

L’autora vol estudiar ciències polítiques. Aspira, doncs, a emprar les eines de la Ciència per analitzar i explicar la política i preveure i proposar alternatives (ètiques) raonables. De fet, ja ho ha començat a fer. Com que no parlem de cap ciència exacta, no ho tindrà pas fàcil.

Sort, Maria. I èxit! Sobretot, èxit!

Antoni Alcázar

Tonilog

Quant a Antoni Alcázar

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

‹ Any Internacional dels Boscos – 2011

La bona i la mala herba ›

Arxivat a Ciència i Tecnologia